L'espoli fiscal al País Valencià

Observa aquestes diapositives:

Valora el següent text

El finançament del País Valencià

En l'actualitat, els valencians tenim una renda per càpita inferior en un 12% a la mitjana espanyola. Aquesta situació ens hauria de fer receptors de la solidaritat interpersonal i interterritorial, de manera que la nostra balança fiscal fóra positiva, és a dir, que rebérem de l'Estat prou més del que aportem en impostos i cotitzacions. Però la realitat és molt distinta i no sols no gaudim d'un superàvit en la balança fiscal, sinó que patim un dèficit del 2% del nostre PIB (aproximadament 2.000 milions d'euros anuals) Això converteix els valencians en l'única comunitat autònoma pobra que damunt aporta més del que rep.

Les principals causes d'aquest comportament atípic de la balança fiscal valenciana, les trobem fonamentalment en la discriminació que sofrim en el sistema de finançament autonòmic i en la menor inversió estatal en terres valencianes.

El maltractament permanent en el finançament autonòmic ha provocat que la Generalitat haja de recórrer a endeutar-se més i més des de fa dècades. Un endeutament que no té la seua causa principal en un excés de despesa - com molta gent creu -, sinó que principalment prové d'uns menors ingressos. Cal recordar que, malgrat els errors comesos amb despeses extravagants, la Generalitat s'ha caracteritzat per ser un dels governs autonòmics que menys gasta per habitant. Destina una despesa per càpita lleugerament inferior a la mitjana en educació i sanitat; i després de fer front a aquests dos importants serveis bàsics quasi no li queda pressupost per a altres funcions de despesa, entre les quals es troben cultura, protecció social, foment econòmic, R+D, etc.

La discriminació financera deteriora la nostra qualitat de vida, redueix l'estat del benestar, debilita les polítiques de foment econòmic i afecta també els sectors més desafavorits, que no reben la protecció social ni les ajudes públiques necessàries.

Extracte de "El finançament valencià"

Vicent Cucarella

Editorial Bromera

Carnestoltes

Encara que siga sobre el carnestoltes de Benimaclet, aquesta poesia de Josep Guia, es pot aplicar perfectament al Carnestoltes de Pego:

Gent de tro, gent de barrila,

     bons veïns d'aquesta vila

          i també els forasters,

               som vinguts amb so de festa,

                    i de crit, lluita i protesta

                         per fer fora els botiflers.

Som la gent del Carnestoltes,

     de bullangues i revoltes

          sense rei, amo ni déu,

               som els fills d'aquesta terra,

                    els de la plana i la serra,

                         sens Corà, Talmud ni Creu.

Som els de l'Estrela Roja,

     amb molts anys com una boja

          tocant dolçaina i tabal,

               som els de l'escola pública

                    i els qui volem la República

                         sense cap marxa reial.

Els de l'escola que toca,

     forta i ferma com la roca

          que es diu Pare Català,

               de xiquets i grans, insignes,

                    que combaten els indignes

                         com la Rita Barberà.

Depredadora de l'horta,

     la que queda, que no és morta

          i que volem mantenir,

               contra els podrits de la "casta",

                    sense el dit iconoclasta

                         que l'Espanya vol servir.

I contra la llei "mostassa",

     aquella que ens emmordassa

          i no ens deixa bellugar,

               contra els qui, a pas de tango,

                    fan del procés un fandango

                         que ens empatxa d'avançar.

Blasfemar no és pas delicte,

     no volem cap intedicte

          en la lliure expressió.

               Per això tenim l'axioma

                    ben dit en un altre idioma:

                         On est tous Charlie Hebdo.

Unus flos non facit uer

     diu l'adagi vertader

          en llatí i en català;

               tanmateix, amb vehemència,

                    proclamem la independència

                         d'aquest poble sobirà.

Poble de Benimaclet,

     àngel tou, dimoni fet,

          lluitant per la terra lliure,

               som cridats al bell combatre,

                    al camp, al taller i al catre,

                         per seguir el nostre viure.

                                                                        Josep Guia.

REFLEXIÓ SOBRE L'ESDEVENIR

Una reflexió de Ramón Fernández Durán, qui en un llibre que s'ha convertit en un clàssic dels moviments socials alternatius, "La explosión del desorden", introduïa la següent reflexió:

Han passat els temps de la visió optimista de l'esdevenir de la història. S'han acabat les èpoques del messianisme, dels subjectes socials objectivament revolucionaris que es veuen abocats a complir una missió històrica. Entrem en un període en el qual es fa patent que cap contradicció porta en sí mateixa la solució per superar de manera global el sistema. Només resulta factible assenyalar possibles camins des d'una visió profundament pessimista al voltant de l'esdevenir de la humanitat, conscients de l'absència de futur, sabent que partim gairebé de zero, que queda tot per fer, i que potser només aconseguirem ser la veu que clama en el desert. Però essent conscients, també, que serà pitjor com més triguem a reaccionar i que, en definitiva, és de l'única manera que val la pena seguir vivint: només el rebuig envers el sistema que ens envolta, les injustícies i els desequilibris de tot tipus que comporta, i la lluita per la transformació de la societat, pot permetre donar un sentit a l'existència i viure la vida de manera digna i plena. Això si, assumint les contradiccions de caràcter personal que tot això suposa, indispensable per poder conviure amb les nostres misèries quotidianes.

Bases de les alternatives

El grup del Seminari d'Economia Crítica "Taifa" de Barcelona, prenent com a base diferents treballs de José Iglesias, ha proposat cinc punts que resulten interessants com a elements que, com a mínim, hauria de contenir una societat diferent del capitalisme.

Aquests punts són:

1.- Un sistema de propietat col·lectiu i cooperatiu; per tant, no privat.
2.- Un règim de producció comunitari, que no explote les persones ni malbarate els recursos naturals.
3.- Un sistema de distribució equitatiu que garantisca l'accés universal a les necessitats bàsiques de totes les persones. Des del moment de nàixer, tothom ha de tenir dret a viure amb dignitat.
4.- Una gestió del poder horitzontal que no siga ni jeràrquic ni despòtic.
5.- Que el sistema de valors i afectes propose i potencie el bé comú.